Orquestra Inclusiva

L’Orquestra Inclusiva de la UVic fa cinc anys que apropa la música instrumental a qualsevol persona que ho vulgui sense necessitat de tenir coneixements musicals previs, sigui de dins o de fora la universitat. És un projecte obert a la ciutat, cooperatiu, multidisciplinar, transgeneracional que, per més qualificatius que s’hi vulguin trobar, no deixa de ser quelcom d’excepcional pels valors de solidaritat, esforç i compromís que representa. Va començar amb trenta persones i ara ja arriben a la cinquantena. Entre les seves files hi ha personal d’administració i serveis, professorat, investigadors, persones jubilades, persones amb discapacitat, i fins i tot nens i nenes.

Sense cap mena de dubte, un dels motors de l’Orquestra Inclusiva és el tàndem que formen Lluís Solé i Mercè Carrera, director i ajudant de direcció, que imprimeixen un caràcter molt especial a l’orquestra. Segons explica el mateix Lluís Solé, l’Orquestra Inclusiva va sorgir una mica de ‘rebot’, quan l’aleshores cap del Departament d’Expressions, Miquel Pérez, va fer una crida a presentar idees per fer assignatures de crèdits RAC. «Jo vaig presentar el projecte de l’orquestra i abans no em donessin el vistiplau definitiu, l’orquestra ja funcionava a ple rendiment», afirma Solé.

El perquè es va optar per aquest projecte i no un altre, és força clar. «Teníem tres opcions: la primera, muntar una orquestra simfònica convencional, però el contingent de músics de la casa era molt petit i això hauria significat haver de llogar músics professionals, pagar-los un catxé, tal com fan altres institucions, i cridar-los per actuar cada cop que ho requerís la institució. Una altra opció hauria estat fer grups petits, un de rock, un de jazz, una orquestra de cambra i un de música antiga, però s’haurien hagut de gestionar tots sols o jo m’hauria hagut de multiplicar per poder-los coordinar tots, la qual cosa també era inviable. Per tant, crear una orquestra inclusiva oberta i eclèctica, on l’únic requisit per formar-ne part fos tenir-ne ganes, era l’opció més factible», afirma el director.

Quan es va crear l’Orquestra Inclusiva no hi havia cap altre referent conegut amb les mateixes característiques. Es coneixien orquestres que incloïen persones amb discapacitat a dins les seves formacions, i també alguna orquestra famosa per recollir nens del carrer per donar-los una formació musical d’alt nivell. «La diferència --afirma Solé-- és que aquestes formacions busquen l’excel·lència, mentre que aquí, en canvi, ens proposàvem basar-nos en els principis del disseny universal i d’accessibilitat que ja feia temps que treballaven el grup de recerca en Atenció a la Diversitat, amb el professor Robert Ruiz al capdavant».

Disseny universal aplicat a la música

De fet, paral·lelament a aquest projecte, Lluís Solé va fer la tesi doctoral sobre com aplicar el disseny universal a la música instrumental per fer-la accessible a tothom. El disseny universal es basa en crear productes i entorns utilitzables per a totes les persones, en la major amplitud possible, en base als principis d’equitat, flexibilitat, simplicitat i intuïció, perceptibilitat, tolerància a l’error, baix esforç físic, i mides i espais apropiats a l’ús. Principis aplicables inicialment en el disseny d’edificis, però que en aquest cas s’han hagut adaptar al camp musical. Una de els conclusions importants que va arribar és que per sobre del disseny universal i de les metodologies «el que importa són les persones, és a dir que el que fa que les coses rutllin és l’actitud i la il·lusió de la gent, més que no pas cap metodologia per bona i innovadora que sigui».

Un dels reptes importants de l’Orquestra Inclusiva és que tothom hi tingui el seu paper i que ningú se senti que hi fa de figurant. «A una persona que no ha tocat mai cap instrument és molt fàcil que li agradi posar-se allà al mig, però per a una persona que té un grau més alt d’exigència pot ser desmotivador. No obstant això, crec que tothom hi troba tres aspectes molt importants: poder tocar sense pressió, poder ajudar els altres i donar valor a la dificultat que entranya un projecte d’aquestes característiques. Tot plegat fa que aquests músics ho vegin com a molt excepcional».

Un repertori engrescador que signifiqui un repte

El repertori és un de les peces clau que fa que l’engranatge funcioni. «Cal un repertori conegut perquè és més engrescador, però també ha de suposar un cert nivell de dificultat i de repte», afirma Solé, que és qui adapta totes les partitures al nivell de cada persona perquè tothom hi tingui una feina a fer i s’hi senti còmode. «Primer vaig començar amb peces molt repetitives, de tipus ‘obstinat’ (d’estructura senzilla i repetitiva), però amb el temps m’he anat obrint a altre tipus de peces. És important trobar un repertori que permeti el diàleg pregunta-resposta, o tutti-solo, per exemple». Un dels problemes que es troba és que cada any el panorama canvia, tot i que cada vegada són més els músics que conformen una base estable. «Un any tens un oboè molt bo i et pots plantejar fer un tipus de peces, i l’any següent no el tens, i n’has de fer unes altres. Tot i això, he anat aprenent a no convertir ningú en imprescindible. Quan hi ha algú molt bo que t’aguanta una corda, tens la temptació de donar-li més protagonisme, però llavors resulta que se’n va tres mesos de pràctiques i la peça no es pot fer».

En aquest aspecte, la tecnologia també l’ha ajudat molt, ja que li permet ser molt més flexible i poder incorporar canvis en poc temps. “Quan feia totes les partitures a mà, cada vegada que hi havia algun canvi, o que algú s’ho repensava, tenia una feinada de por. En canvi ara tot es modifica amb un clic, gràcies als programes d’edició en línia, que em permeten fer els arranjaments amb facilitat, treure particel·les (partitures per a cada instrument) d’una manera ràpida i còmode”. Actualment ja figuren en el seu repertori bandes sonores de pel·lícules com Pirates del Carib, o Bohemian Rapsody, de Queen, o peces de Beethoven i Bach. I per a la temporada vinent prometen Star-Wars i el Bolero de Ravel.

Aquest any que l’orquestra commemora el cinquè aniversari, ho ha celebrat amb un concert de Nadal amb els 10 millors ‘hits’ del seu repertori. Un èxit rotund, tant pel nivell d’execució de les peces com de públic assistent. A més, a partir d'aquest curs ja no s’anuncia com a orquestra inclusiva, sinó com l’Orquestra de la UVic. “Ja no som una orquestra que hagi d’anar demanant perdó per desafinar. En els nostres concerts hi passen coses, perquè l’excel·lència no és el nostre objectiu. Per això ja existeixen les orquestres convencionals”.

A partir d’aquesta primavera, l’Orquestra de la UVic col·laborarà amb un projecte liderat pel Dr. Salvador Simó que té l’objectiu d’apropar la cultura a persones amb Alzheimer i també incorporarà persones amb aquesta malaltia.