Si hi ha algú que pugui parlar amb propietat de com les interaccions entre la societat i el medi ambient afecten els sistemes agroalimentaris, i de per què l’agroecologia com a model de sobirania alimentària pot ser una alternativa viable als models de producció agrícoles locals, aquesta persona és la Marta Rivera-Ferré.
Directora de la Càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), Rivera-Ferré és doctora en Veterinària en l’especialitat de Producció Animal i Economia Agrària i també forma part del grup de recerca Societats, Polítiques i Comunitats Inclusives (SoPCI), on coordina la línia de recerca “Comunitats sostenibles, innovacions socials i territoris”.
Marta Rivera-Ferré forma part del grup de 721 experts de 90 països que elaboraran, fins al 2022, l’apartat sobre seguretat alimentària del sisè informe del Panell Intergovernamental de l’ONU sobre el canvi climàtic (IPCC), col·lectiu amb el qual ja ha participat en diverses ocasions en l’elaboració de diversos informes. La investigadora també fa recerca per posar de manifest el paper cabdal de les dones per a la consecució de la fi de la fam al món i per fer-les visibles en els contextos rurals, però també per demostrar l’esforç que encara cal fer perquè siguin adequadament visibilitzades.
A la Càtedra d’Agroecologia denuncieu la situació que viu actualment el món rural i reclameu estratègies perquè torni a ser «viu». Com es pot aconseguir?
Molts dels discursos i narratives que avui prevalen son un reflex dels models oficials, que defensen un sistema agrari industrialitzat en què els agricultors són empresaris i, per tant, s’han de regir per un model de negoci que generi el major benefici possible. Nosaltres creiem que un altre discurs no solament és possible, sinó que és necessari, i és en aquest sentit que treballem: l’agricultura entesa com un dret humà i no com una mercaderia, i l’agricultor com una persona que garanteix el dret a una alimentació saludable a un preu razonable, i no com un empresari. Aquest és el model de producció agroecològic i de sobirania alimentària que fuig dels pesticides i les exportacions i se centra a alimentar la població més propera i no la que està a l’altra punta del món. Així és com es recupera la vida d’un món rural avui decadent: i el primer pas és evidenciar que aquest discurs existeix, i posicionar-se, sumar actius i guanyar visibilitat per acabar influint en les estratègies polítiques.
«Entenem l’agricultura com un dret humà i no com una mercaderia, i l’agricultor com una persona que garanteix el dret a l’alimentació saludable, i no com un empresari»
De què parlem, exactament, quan ens referim a «sobirania alimentària»?
Tal com nosaltres la plantegem és una resposta a l’opressió històrica d’un sector productiu, l’agrari, i a la seva subordinació a altres sectors. Quan l’agricultura es va liberalitzar als anys 90, agricultors de tot el món van veure com productors d’altres punts del planeta rebien matèries primeres d’altres territoris per sota del preu de cost i destrossaven així els mercats nacionals sense que ells hi tinguessin capacitat de decisió. Ens han imposat unes lleis de mercat que nosaltres no hem decidit, i això és especialment greu per als petits agricultors. Per tant, el que defensem amb aquest concepte és recuperar la capacitat de cada agricultor i de cada territori que vulgui tornar a produir de forma autònoma, sense trepitjar la sobirania d’altres territoris ni deixar que altres trepitgin la seva.
Estem molt lluny d’aconseguir-ho?
Molt. Actualment hi ha una clara desconnexió entre l’aliment que consumim, el seu origen i la seva estacionalitat. És el que anomenem consum de food from noewhere, és a dir, que mengem sense saber d’on provenen els aliments. Davant d'aquesta realitat, l’agroecologia permet als productors desenvolupar sistemes agraris sostenibles basats en el coneixement tradicional que s’ha perdut amb la industrialització. En el context de sobreproducció actual, nosaltres volem passar de la idea de produir per vendre a la de produir per garantir un dret humà, l’alimentació. És a dir, no passa res si produïm menys, si no creixem sempre... I de passada, si frenem, protegim un sòl excessivament degradat per la sobreexplotació, fomentem la biodiversitat com a eina contra el canvi climàtic i dotem d’autonomia els agricultors, que treballaran amb un sistema alimentari de cadena curta.
«Volem passar de la idea de produir per vendre a la de produir per garantir un dret humà: l’alimentació. I fer entendre que no passa res si produïm menys»
Et sentim repetir que la dona té un pes molt important en aquest canvi que propugneu que cal fer...
La dona, des de sempre, ha jugat un paper central en la pagesia tradicional. El problema és que l’arribada del sistema econòmic capitalista a l’agricultura i la ramaderia l’ha feta invisible. Per exemple, eren les dones les que transformaven els productes en menjar, les que s’encarregaven de la recollida i la comercialització dels productes... però només era l’home, el cap de la família, qui constava legalment realitzant aquestes activitats. Però cada vegada més, hi ha dones que son caps d’explotació i hem observat que tendeixen a aplicar més models agroecològics que els homes. Per això la dona, en el món rural, pot ser un element de transformació social cap a un model de producció agroalimentari diferent.
«La dona pot ser un element de transformació social cap a un model de producció agroalimentari diferent»
Com es vincula aquesta visió amb el darrer informe publicat l’estiu passat per l’IPPC que tu també signaves?
Les aportacions que jo hi vaig fer tenen a veure amb reivindicar la visió de sistema alimentari, el gènere i el coneixement tradicional. És a dir, estem veient que des de la industrialització de l’agricultura i la seva percepció com un sector secundari lineal, i no primari, hi ha hagut una davallada clara del sistema. En aquest informe apostem clarament per un futur que passi per l’economia circular, que realment no és res modern sinó un retorn a la producció més tradicional, a un sistema on tot es pot reutilitzar. L’agricultura industrial ha sobrepassat molts límits, com per exemple separar l’agricultura de la ramaderia, fent que aquesta última (els seus residus) es converteixi en un element de contaminació greu. En canvi, si integres els dos elements i els equilibres, la ramaderia recicla els seus nutrients dins el mateix agrosistema. Un model que havia funcionat bé durant 10.000 anys ens l'hem carregat en cinc o sis dècades. Per tant: anem a recuperar aquest model i a usar-lo com a punt de partida aplicant-hi els coneixements tecnològics que tenim ara i adaptant-lo al context socioeconòmic actual.
Quan es va publicar l’informe et vam veure en molts mitjans dient que cal que mengem menys carn. És aquesta la solució?
Quan fas aquesta mirada cap al sistema agroalimentari, el que fas és integrar la producció, la transformació i preparació, i el consum, que és el que sempre s’havia fet. I això, de forma natural, ja implicava menjar menys proteïna animal de la que consumim avui dia. Els últims 40 anys hem fet una transició nutricional, i hem passat d’unes dietes tradicionals arrelades al territori a una dieta amb alt contingut en ultraprocessats, sucres i proteïna animal. L’impacte directe és que tenim 1.900 milions de persones amb sobrepès i que l’obesitat infantil té uns índex de creixement alts en països amb dietes mediterrànies. Però també ens trobem amb una economia d’escala que està fent desaparèixer les botigues de barri i els mercats, és a dir, la venda de proximitat. Tot plegat no vol dir que no haguem de menjar carn, perquè juga un paper fonamental en l’aportació de micronutrients, ferro, etc., però n’hem de reduir el consum i tenir cura de la procedència i la qualitat.
«No hem de deixar de menjar carn, però sí reduir-ne el consum i tenir cura de la procedència i la qualitat»
Ens trobem en un punt d’inflexió...
A nivell discursiu, totalment. Estem assumint que no podem anar on volíem i que ens cal canviar de model, reconeixement que el sistema ha fallat però encara ens costa desfer-nos del discurs dels últims anys. Ens alterem si ens diuen que es perden 2.000 llocs de treball a Seat, però ni tan sols som conscients del nombre d’explotacions agràries que han tancat només a Catalunya els últims anys.
Som a temps de frenar-ho, però?
Jo fins fa poc pensava que hi érem a temps. Però cada vegada més científics criden a la desobediència civil a la ciutadania perquè realment els governs no estan adoptant mesures suficients contra el canvi climàtic. Ara mateix s’estan premiant coses que van en contra de la supervivència de la mateixa humanitat. Cal adoptar mesures i fer-ho ja. I no anem en aquesta línia. Jo era de les optimistes, però ara ja no ho tinc tan clar...
Què hi podem fer cadascú de nosaltres des de casa?
Podem fer moltes coses: canviar el nostre consum, comprar productes estacionals i de productors locals, reduir el consum de carn, eliminar els plàstics d’un sol ús... Amb qualsevol pràctica s’aporta una mica, però no són pautes suficients. Es necessiten, sobretot, canvis des de l’Administració, perquè deixar tot el pes de mitigar el canvi climàtic al consumidor que forma part del sistema, encara que no l’hagi triat, no és just ni correcte. També és cert que ens hem cregut un discurs sobre l’alimentació en què assumim que ha de ser barata perquè puguem consumir altres productes que no son tan de primera necessitat. I això subordina l’agricultura. Aquí dediquem un 14% del pressupost familiar a l’alimentació, mentre que altres països hi destinen fins al 30%.
Cal un canvi de mentalitat. La sobirania alimentària es fonamenta també en el pilar de la societat civil. És a dir, no es podrà arribar a la sobirania si no hi ha una ciutadania que la reclami. Per mi, el canvi de comportament individual té a veure amb la coherència de la informació i el consum. Al final qui provoca els canvis és al societat civil organitzada.
«No hem de deixar de menjar carn, però sí reduir-ne el consum i tenir cura de la procedència i la qualitat»
Una Càtedra amb objectius científics i socials a parts iguals
La Càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la UVic-UCC treballa des del 2015 per entendre l’aportació de l’agricultura com a sector econòmic a la societat, però també com a sector vital per a les persones que la integren. Ho fa des de la mirada d’una economia crítica i feminista i introduint altres perspectives de flux de materials i d’energia, així com de reproducció del sistema. No és tan complex com pot semblar d’entrada: l’objectiu de les investigadores i investigadors que integren la Càtedra és posar en valor l’agricultura familiar i promoure sistemes alimentaris alternatius, més sostenibles i justos que els que actualment imperen al món globalitzat. Aquests «han de permetre la transformació social i dur-nos a un món rural viu, que fomenti l’agroecologia, la cogeneració de coneixements, l’economia solidària i les innovacions socials».
Per això la Càtedra s’erigeix com a punt de trobada per als diferents actors de l’àmbit dels sistemes alimentaris, siguin investigadors, associacions, col·lectius, empreses, institucions o particulars, sobretot (però no només) els de l’entorn territorial més proper. I ho fa des de diferents perspectives i línies de treball, que van des del paper de l’agricultura en la reproducció dels sistemes en l’entorn rural fins a la reproducció de la vida de les persones i dels territoris dins de l’àmbit de l’agronomia i l’alimentació en un context de canvi global com el canvi climàtic. Aquest factor «agreuja altres forces de canvi, com els demogràfics o els polítics, que dificulten el desenvolupament d’activitats agràries de la petita pagesia», afegeix Rivera.
En aquest context, la quinzena de persones que integren la Càtedra entre membres i col·laboradors treballen a partir de la idea d’un «entorn rural digne» on, segons Rivera, «l’agricultura i el sector primari juguin un paper central al territori rural» i on «la gent que viu d’aquesta activitat es guanyi dignament la vida i tingui accés a uns serveis mínims, situació que ara no es dona». Per a la investigadora, «l’entorn rural actual no està viu, la decadència és clara, i la despoblació i la migració del camp cap a la ciutat és només l’evidència més palpable del problema».