- És un projecte transversal de la Universitat, format per estudiants, exestudiants i membres del professorat i del personal d’administració i serveis
- Sempre ha tingut una vocació experimental que li ha permès obrir-se a la recerca artística
- Des del seu naixement el curs 1993-94, ha portat a terme una producció cada any, i ja en són 27
L’Aula de Teatre de la UVic va néixer el curs 1993-1994 a partir d’una iniciativa del departament d’Expressions de l’Escola de Mestres (dels aleshores Estudis Universitaris de Vic) i ho va fer com a Aula de Teatre Experimental Universitari (ATEU), dins l’assignatura optativa de Dramatització per tal de donar sortida a les inquietuds d’un grup d’estudiants motivats disposats a portar a terme activitats culturals en horari extraacadèmic.
«Vam escollir el mot "aula" i no "grup" perquè volíem crear un espai per aprendre, per conèixer, per crear i per equivocar-nos, per viure d’una manera oberta totes les connotacions del fet teatral», afirma Dolors Rusiñol, actual directora de l’Aula, que des dels seus inicis sempre ha estat al davant de tots els projectes que s’hi han portat a terme.
El terme «experimental» també implicava tota una declaració d’intencions. Segons Rusiñol «la condició d’experimental ens obria moltes vies de recerca artística i oferia la possibilitat de treballar simplement a partir dels recursos disponibles, sense els requeriments tècnics del teatre convencional, ja que el projecte comptava amb uns mitjans econòmics modestos que no permetien fer grans muntatges ni tècnicament ni escenogràfica, però en canvi disposava d’un equip humà format per estudiants que –encara que amb pocs coneixements teatrals– aportaven molta energia i tenien moltes ganes de dir coses a través del teatre.»
Així doncs, l’Aula de Teatre, que anava canviant de nom a mesura que la institució evolucionava, com quan els Estudis Universitaris de Vic van esdevenir Universitat, naixia per acostar els estudiants a la creació artística. També dinamitzava l’activitat cultural de la institució i mantenia un contacte estret amb altres aules de teatre universitari, que en aquells moments existien en molts centres universitaris del país.
Uns inicis medievals
El teatre universitari té una llarga història que arrenca de l’Edat Mitjana quan, amb els estudis generals, el teatre ja s’utilitzava dins el trivium per a l’ensenyament de la retòrica i era una activitat absolutament dirigida i reglamentada des de les altes jerarquies. Era habitual que durant les festivitats religioses hi hagués declamacions, recitals o exercicis literaris. Se sap que durant el Renaixement hi va haver un retorn als clàssics grecs i llatins i que estudiants del Segle d’Or espanyol havien d’aprovar determinades assignatures de llengües clàssiques representant alguna tragèdia o comèdia grecollatina.
Amb la Segona República, l’any 1932, Federico García Lorca i Eduardo Ugarte, davant del conservadorisme imperant a l’escena universitària i comercial, van plantejar un canvi radical en la manera de pensar i practicar el teatre a la universitat, i fundaren La Barraca, creant un concepte nou de companyia universitària amb objectius culturals, democratitzadors i populars.
A Catalunya naixia el 1935 el Teatre Universitari Català (TUC) amb l’objectiu de revaloritzar els clàssics i donar veu a les novetats que arribaven d’Europa. L’assassinat de Lorca i el triomf del franquisme, però, van donar pas al teatre del nacionalcatolicisme, amb un repertori polític que havia de respondre als interessos del règim i a la prohibició expressa d’utilitzar la llengua catalana.
A partir dels anys 40 es creen els TEU (Teatro Español Universitario) i d’aquesta manera s’oficialitza el teatre a la universitat amb una estructura molt reglamentada i jerarquitzada. No tardaran a sorgir veus discordants que demanin més obertura i millors condicions. No obstant, el teatre universitari acaba sent un veritable camp de proves que es va professionalitzant i molts dels seus protagonistes acabaran fent el salt al teatre independent, començant així un nou declivi per al teatre universitari fins a la pràctica extinció. No serà fins als anys 80 i 90 que, amb l’obertura de noves universitats, hi torni haver activitat teatral universitària amb nous grups que tindran objectius molt diferents als que tenien durant la dictadura.
Una producció per any
L’Aula de Teatre de la UVic ha realitzat una producció anual per curs des de la seva fundació, i ja en porta 27. Segons Dolors Rusiñol «ens trobem davant d’una dinàmica sostinguda en el temps que crec que val molt la pena de valorar». Una sostenibilitat que, per altra banda, no sempre ha estat fàcil «sobretot per les limitacions i els constrenyiments que suposa el fet que l’alumnat canviï constantment i que les condicions per dedicar a l’Aula no sempre siguin les millors», fent referència als horaris i ingerències acadèmiques diverses que es produeixen al llarg del curs. No obstant això, cada vegada s’hi han anat incorporant més persones de diferents àmbits relacionats amb la Universitat, com professorat, membres del PAS i fins i tot exestudiants, amb l’objectiu d’esdevenir «un projecte transversal de la Universitat».
L’Aula de Teatre de la UVic ha realitzat una producció anual per curs des de la seva fundació, i ja en porta 27
Per altra banda, l’Aula de Teatre no ha fet aquest camí en solitud, sinó que ha procurat envoltar-se d’un conjunt de complicitats, tant de l’àmbit teatral professional com amateur, oferint un diàleg permanent entre les arts en les diferents obres que ha produït. «Aquest és un fet característic del llenguatge teatral, però que, en el cas de l’Aula, es fa especialment evident la intenció transdisciplinar gràcies a la col·laboració generosa de múltiples dramaturgs, músics i artistes plàstics que, amb una gran austeritat de recursos, han contribuït a l’èxit del nostre treball», assegura Dolors Rusiñol.
Des de Txèkhov fins a Aristòfanes
La primera obra de teatre que va estrenar l’Aula de Teatre, va ser El bon doctor, del dramaturg nord-americà Neil Simon, que era una adaptació de textos del rus Anton Txèkhov, la majoria dels quals eren contes breus amb molta teatralitat i una certa ironia. «Volíem que l’obra inclogués molts personatges per poder donar paper a tots els components del grup, i que tingués un to còmic alhora que un cert nivell intel·lectual», afirma Dolors Rusiñol , responsable de la tria. Els assajos començaren el gener de 1994, però l’obra no es va poder estrenar fins al novembre següent, un cop inaugurat el curs, a la Sala Modernista del Casino de Vic.
Des de Txèkhov a Aristòfanes, i de Calders a Sergi Belbel, passant per James Finn o Martine Tartour, són molts els autors que han proporcionat els textos que han servit de primera matèria i font d’inspiració per bastir les representacions de l’Aula. «Triar un autor o un text sempre ha sigut un tema complicat, perquè no es disposa del temps suficient, ja que t’has d’esperar cada any a saber quines persones formaran definitivament l’Aula», diu Rusiñol, «però procurem que en la tria hi participi tothom i que cada actor hi tingui una presència equitativa, la qual cosa significa que hem d’acabar adaptant el text a les característiques i habilitats de les persones».
Des de Txèkhov a Aristòfanes, i de Calders a Sergi Belbel, passant per James Finn o Martine Tartour
L’obra que començaven a preparar el curs passat, Monotonia, de Raquel Garcia, no va poder veure la llum a causa de la covid-19. «És una obra escrita per una integrant del grup, feta a mida i pensada entre tots. L’arribada del confinament no ens va permetre avançar, però com que teníem ganes de treballar-hi, vam fer un vídeo imaginant com creixerien els personatges mig any després. Ara tenim pensat convertir-lo en pel·lícula, que ens permeti, si més no, tenir presència en la Mostra de Teatre Universitari que es farà a Alacant», conclou Dolors Rusiñol.
Eva Marichalar
«Vaig ser de la primera promoció d’alumnes de l’Aula de Teatre quan estudiava Magisteri. Deu anys després d’acabar els estudis m’hi vaig reincorporar, primer com a actriu i després com a ajudant de direcció. Vaig arribar a entomar l’assignatura vinculada a l’Aula de Teatre i amb la Dolors vam codirigir durant molts anys, fins que el curs 2009-2010 em va cedir la direcció en solitari. Es pot dir que l’Aula de Teatre i la Dolors van ser la meva porta d’entrada a les arts escèniques. El fet de tenir l’oportunitat de dirigir em va permetre desenvolupar el meu llenguatge i explorar les arts de carrer i el teatre en espais no convencionals que ara són l’objecte de la meva tesi doctoral.»
Raquel Garcia
«L’Aula de Teatre de la UVic és un espai inclusiu on tots podem aprendre a expressar el que sentim i el que senten i fan els personatges que interpretem, a partir del respecte i el gaudi. Formar part de l’Aula és sentir que formes part d'una gran família i que, a partir del teatre, t’obres al món i gaudeixes de moments inexplicables que et carreguen d’energia per al teu dia a dia.»
Bernat Mestre
«L’any 2004, mentre estudiava Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, vaig tenir l’oportunitat de fer l’assignatura Expressió Corporal amb la Dolors Rusiñol i em va fascinar. Ben aviat em va convèncer per fer el curs d’iniciació al teatre amb l’Eva Marichalar i després vaig entrar de ple a l’Aula de Teatre. Haig de dir que a mi l’Aula de Teatre m’ha canviat literalment la vida perquè va suposar la connexió amb la meva veritable passió, que era fer teatre i que jo encara desconeixia. Van ser quatre anys de creixement personal, de rialles, treball i camaraderia... i ara ja en fa 10 que soc actor. He passat per diverses acadèmies de formació que m’han permès especialitzar-me en musicals, tot i que també faig teatre de text, televisió i tinc la meva pròpia companyia. Quan miro enrere, veig l’Aula de Teatre com la meva primera llar. Gràcies Dolors i Eva per ser-hi i fer-me bé. Gràcies sempre per l'Aula de Teatre!»
Cronologia d’estrenes de l‘Aula de Teatre
1994: El bon doctor, de Neil Simon, adaptació de textos d’Anton Txèkhov
1995: Coses aparentment intranscendents, de Pere Calders i dramatúrgia de David Plana
1996: Tretze faltes, de David Plana
1997: Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn
1998: Software, de Pere Sagristà
1999: Embarassadíssimes en el món de les comoditats, de Martine Tartour
2000: Lisístrata, d’Aristòfanes
2001: N’hi ha més a fora que a dins, de Roland Dubillard
2002: Cròniques de dies sencers i de nits senceres, de Xavier Durringer
2003: Cartes d’amor, d’Albert Gurney
2004: Morir, de Sergi Belbel
2005: Ell(e)s, una creació de l’Aula de Teatre a partir de textos de Sergi Belbel i Pere Sagristà
2006: Divendres 84, de creació col·lectiva
2007: Futur perfecte, d’Ignasi Garcia Barba
2008: La invasió dels lladres de temps, basada en la novel·la Momo de Michael Ende
2009: Steve McQueen, de Gerard Guix
2010: Pere, de Pere Calders
2011: Dona’m la mà, de Joan Salvat Papasseit
2012: Deriva Mussol, de creació col·lectiva
2013: El petit príncep, de Saint Exupéry
2014: Cada dia importa, de creació col·lectiva
2015: Assajant Marat-Sade, de Peter Weiss
2016: A sota el meu llit hi viuen cocodrils, de Friedrich von Borries
2017: A l'amor dels botxins, de Raúl Hernàndez Garrido
2018: Embolica que fa... Amor!, de Francesc Pereira
2019: Desmuntant la Revolta, de Sadurní Vergés
2020: Monotonia, de Raquel Garcia (no estrenada)