«Qui fa recerca no són les persones sinó els ecosistemes, que per funcionar necessiten hores de dedicació i recursos econòmics»

Comparteix:

Jordi Collet Sabé és doctor en Sociologia, educador social i investigador del grup de Recerca Educativa de la UVic-UCC. Des del març del 2019, és el vicerector de Recerca i Transferència de Coneixement d’aquesta universitat, càrrec que ocupa coincidint amb el 25è aniversari del reconeixement de la institució pel Parlament de Catalunya i amb el curs en què la UVic-UCC ha entrat per primera vegada als World University Rankings de Times Higher Education, ocupant la quarta posició catalana i la sisena estatal.

Aquest maig la UVic-UCC celebra el 25è aniversari. Podem dir que ho fa en el moment de més bona salut de la recerca a la institució?

Sense cap mena de dubte. La de la recerca a la UVic-UCC ha estat una història d’èxit. En un moment donat es va obrir el debat de si havia o no havia de formar part del nostre ADN i, per sort, la resposta en aquell moment va ser que sí. En la dècada del 2000 ja es van fer una sèrie de passos cabdals i a partir de 2010 va començar a prendre molt de cos. Els quatre vicerectors que m’han precedit van fer molt bona feina, van materialitzar aquesta aposta i ara el que estem recollint són evidències dels resultats de 20 anys de molta feina.

«Es va obrir el debat de si la recerca havia o no havia de formar part del nostre ADN i, per sort, la resposta va ser que sí»

Si mirem enrere, podem fer un dibuix de com era la recerca a la Universitat de Vic del 1997?

Nosaltres venim d’escoles universitàries vinculades a diplomatures i a professions com ara mestre o infermera, o àmbits com les ciències empresarials, que tradicionalment havien fet molt poca recerca. Aquesta havia estat sempre molt més vinculada a les llicenciatures, i nosaltres quan vam néixer en teníem poques. Per tant, els nostres orígens no eren els més propicis per endinsar-nos en la recerca. Això redobla el valor del que s’ha fet i assolit en tan sols dues dècades.


I quines decisions es van prendre per construir el projecte de recerca de la UVic-UCC?

Es va treballar en tres línies, totes igual de rellevants: aconseguir temps per a les persones, crear ecosistemes i obtenir recursos. Perquè les dades demostren que qui fa recerca no són les persones sinó els ecosistemes, que per funcionar necessiten recursos.

Així doncs, en primer lloc, a la dècada del 2000 es van començar a introduir les hores de recerca, de manera que es va naturalitzar el que per a mi és la visió de la universitat des dels seus orígens medievals: un lloc on el professorat fa docència i recerca per igual, sigui el que sigui el que s’entén per recerca en cada lloc i en cada moment, i que per a mi vol dir incorporar la coconstrucció de coneixement amb el territori i les persones.

En segon lloc, es va entendre que qui fa recerca no són les persones sinó els ecosistemes, i aquests es van començar a crear amb els grups de recerca i amb altres contextos que permeten ajuntar persones (que havien de tenir hores de recerca) i crear equips.

En tercer lloc, per aconseguir recursos va ser clau crear una OTRI per acompanyar els investigadors i investigadores en les convocatòries i altres tràmits.


I actualment, en aquest triangle de temps, ecosistemes i recursos, en quin moment es troba la recerca a la UVic-UCC?

Aconseguir més temps continua essent una prioritat, ja que les hores de recerca han anat creixent, però encara no han assolit els nivells ideals, especialment a les entitats federades, que tenen menys trajectòria en recerca que el Campus Vic. D’aquí ve la meva obsessió, per sort compartida amb tota la Junta de Rectorat, per incrementar les DIR (dedicacions d’intensificació en recerca), que nosaltres no podem atorgar als investigadors amb la mateixa agilitat que les universitats públiques.

L’altre repte actual és obtenir més inversió, és a dir, disposar de més recursos per acompanyar més i millor als investigadors a aconseguir projectes, poder fer recerca en les millors condicions... Sobra dir que la clau és el finançament: som una universitat infrafinançada, i això la recerca ho pateix de manera rellevant. Ho hem de resoldre perquè si no tot plegat ens fa menys competitius a l’hora de captar i retenir talent.

Més enllà de la fita que és haver entrat en un rànquing com el THE WUR en molt bona posició, què suposa per a la UVic-UCC ser-hi?

Per construir la pròpia identitat necessites que des de fora et mirin. I és per això que és tan rellevant entrar en un dels tres grans rànquings mundials (els altres són el QS i el Shanghai) i fer-ho en tan bona posició. Vol dir que a escala internacional se’ns reconeix, i això ens permet explicar-nos, ensenyar que nosaltres, que som l’única universitat catalana fora de capital de província, podem no ser grans, però fem les coses molt ben fetes. Així doncs, té una importància cabdal: marca un abans i un després.

«Entrar als World University Rankings marca un abans i un després perquè se’ns ha reconegut a escala internacional, i això és cabdal per construir la pròpia identitat»

I posa pressió amb vista al futur?

Depèn de com s’enfoqui. Si el nostre repte és mantenir-nos en el rànquing, en el termini d’uns pocs anys acabarem baixant i obtenint resultats pitjors. En aquesta tipologia de classificacions la clau i, per tant, el nostre repte no ha de ser voler mantenir-nos sinó créixer de manera molt clara i decidida i amb una estratègia potent. De la implicació feta amb temps, ecosistemes i recursos segur que en surt, no com a objectiu sinó com a resultat, una bona posició als rànquings que ens ajuda a explicar-nos tant en docència, com a escala internacional, com en recerca.

Però això com s’ha de fer?

Els pròxims anys hem d’aconseguir que com a mínim un centenar de PDI a la FUBalmes i desenes a les altres fundacions de l’univers UVic-UCC tingui DIR o equivalents. Tenir hores de dedicació és la base, l’inici de tot plegat. Sense aquestes hores, la resta no sortirà. Llavors ens podrem permetre tenir grups de recerca una mica més grans i possiblement deixar de parlar de grups per començar a parlar de departaments o d’altres àmbits més amplis dedicats a la recerca, amb persones que l’acompanyin, que donin suport als investigadors, que facin gestió. I òbviament necessitem finançament. Però el més important és que les persones puguin tenir hores de dedicació: és la base. Sense això, la resta no surt. Altra vegada, el triumvirat de temps, ecosistemes i recursos.


Quan parlem d’ecosistemes ens referim també a l’existència, en un futur, d’instituts de recerca amb personalitat pròpia?

És un dels aspectes dels ecosistemes, sense oblidar els grups de recerca, els CERT (Centres de Recerca i Transferència de Coneixement), les càtedres, l’Escola de Doctorat, l’OTRI, la biblioteca, etc. Ara mateix, les dues primeres prioritats en aquesta direcció són el Centre Tecnològic BETA, en l’àmbit de la bioeconomia circular i la tecnologia ambiental, i el nou Institut de Recerca en Ciències de la Vida i la Salut de la Catalunya Central (IRIS-CC), en el de la salut. Però amb una mirada temporal més llarga també estem plantejant el mateix en els àmbits del gènere i l’educació. I en vindran més. Com s’han d’estructurar aquests ecosistemes és un debat, perquè hi ha moltes maneres de fer-ho.


I aquesta és l’única manera de retenir el talent?

En recerca, els franctiradors solitaris poden sobreviure un temps. Però a la llarga voldran i necessitaran treballar en xarxa amb altres persones. I si la institució on es troben no els en pot proporcionar cap, se la buscaran a fora. Per això és tan important generar bons ecosistemes, amb bons lideratges, amb recursos, amb hores per a les persones, amb bones condicions laborals...

Fa uns anys es podia entendre la recerca com un complement de la docència i ara és ben bé a l’inrevés. Què ha canviat aquest plantejament?

Molts dels requeriments per ser professor (tenir acreditacions de recerca, ser doctor, tenir sexennis) i per aconseguir acreditacions i verificacions d’estudis s’aconsegueixen amb la recerca. És a dir, que per fer docència és imprescindible fer recerca, a no ser que tinguis un perfil de professor associat que fa classe per la seva expertesa professional. Encara hi ha gent a qui la recerca li fa una mena de nosa, però a poc a poc hem d’anar interioritzant les noves dinàmiques i canviant la nostra estructura organitzativa, molt pensada des de les facultats per a la docència.

«La construcció de ciutadania crítica només s’aconsegueix fent i fent-se preguntes, que és el mateix que fa la recerca»

Com incentivem l’estudiantat a fer recerca? És necessari fer-ho?

Si entenem com un objectiu de la universitat la construcció de ciutadania crítica, de persones que vagin més enllà de les fake news, capaces de coconstruir realitats alternatives o de rebel·lar-se contra els models socials o econòmics actuals... o apostem per ensenyar a pensar de manera autònoma o no ho assolirem. I això només s’aconsegueix fent i fent-se preguntes que, en el fons, és exactament el que fa la recerca.

Hem de canviar el model d’escola i d’universitat encara molt transmissor que tenim com a país. Hem d’ensenyar a l’estudiantat més del que ho fem ara a recollir evidències, construir composicions pròpies i defensar-les, plantejar-se reptes, resoldre problemes, articular coneixement... I en la construcció d’aquest nou model d’aprenentatge en pro d’una ciutadania crítica i apoderada, la recerca hi pot ajudar molt. És el nostre deure com a Universitat.

I la transferència de coneixement, quin paper hi juga?

La distinció històrica que havíem fet entre recerca bàsica i aplicada, que és d’on ve la distinció actual entre recerca i transferència de coneixement, s’ha esborrat. És a dir, per què hauria de tenir menys valor una recerca acció en la qual disset escoles coconstrueixen coneixement juntes que una anàlisi de 25 enquestes? Per mi totes tenen el mateix valor i, per tant, entenc que recerca i coconstrucció de coneixement són el mateix. Llavors, la transferència passa a entendre’s més com un model de consultoria i acompanyament. I tot plegat sense oblidar el paper que ha de tenir la divulgació, per explicar tot allò que hem construït al territori, per al territori i, sovint, amb el territori.

>

Comparteix: