- La UVic-UCC centra el seu model formatiu en unes metodologies actives que tenen l’anàlisi de casos com un dels elements destacats
- L’estudiant és el centre i l’actor principal d’un procés d’aprenentatge que valora el coneixement, l’esforç, i el treball personal i en equip
Quan un estudiant accedeix per primera vegada a la Universitat ho fa amb objectius, aspiracions i interessos múltiples i diversos, però sempre n’hi ha un que conflueix en tots ells: adquirir els coneixements que ofereixen els estudis que seguirà i aconseguir, després de tot un trajecte, la titulació que hi està vinculada. Això es pot assolir a través de metodologies docents molt diverses i és responsabilitat de la institució d’estudis superiors decidir quina és la idònia en cada cas. A la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), aquest “com” els estudiants fan el seu procés d’aprenentatge es basa en un model en què les metodologies actives, com l’anàlisi de casos reals o simulats o l’aprenentatge basat en problemes, tenen molta rellevància.
L’objectiu darrer del model de formació de la UVic-UCC és “garantir el creixement personal i la plena professionalització dels titulats i titulades, amb aprenentatges personalitzats i a través d’un acompanyament al llarg de tot l’itinerari formatiu”, explica M. Àngels Pinyana, vicerectora d’Ordenació Acadèmica. Aquest model, indica, “es basa en unes relacions personals de caràcter educatiu, que posen tota la institució al servei de l’aprenentatge i a l’estudiant com a centre i actor d’un procés que valora el coneixement, l’esforç, i el treball personal i en equip”.
«Aprendre a partir d’exemples, siguin reals o simulats, de manera que els estudiants veuen una situació, hi reflexionen i treuen les seves pròpies conclusions»
L’anàlisi del cas com a senyal d’identitat
En aquest escenari, els darrers anys les metodologies actives en general i l’anàlisi de casos en particular han anat guanyant pes de manera progressiva a tots els graus universitaris. L’anàlisi de casos consisteix a “aprendre a partir d’exemples, siguin reals o simulats, de manera que els estudiants veuen una situació, hi reflexionen, i acaben resolent-la i traient les seves pròpies conclusions”, assenyala Pinyana, segons la qual els avantatges d’aquest mètode docent són molts.
En primer lloc, “es pot aplicar en tots els àmbits de coneixement”, i així es fa, ja que “en major o menor mesura, totes les facultats i els graus treballen l’anàlisi del cas”. Simplement, es tracta de buscar la fórmula idònia per a cada ocasió, en funció dels objectius que es persegueixen i la realitat del sector. Per exemple, en el cas de la Facultat de Medicina, “el més paradigmàtic de tots”, l’anàlisi de casos clínics és un dels pilars centrals de tot el procés d’aprenentatge. Un altre tipus d’anàlisi de casos es duu a terme en processos de simulació, molt habituals en graus de l’àmbit de la salut, tant de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa com de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar del Campus Vic. “La base conceptual és la mateixa: posar els estudiants en una situació real per tal que l’analitzin i la resolguin”, explica.
En segon lloc, com la resta de metodologies actives, aquesta “consisteix a posar en pràctica el desenvolupament teòric, en un marc molt competencial i pràctic, en el qual es promouen les capacitats de comunicar o de prendre decisions”. A més, es tracta d’un aprenentatge que es fa en paral·lel, o de manera prèvia, a les pràctiques en entorns laborals, a les quals l’alumnat arriba molt més preparat. Finalment, exposa Pinyana, l’anàlisi del cas és important, però “encara ho és més la reflexió i les conclusions que hi ha darrere de tot l’exercici” i, sobretot, l’autoavaluació que comporta: “L’estudiant s’ha de preguntar com ho ha fet, si ho hauria fet igual en una situació real, què canviaria si es trobés de nou en la mateixa situació... És el més proper a la realitat que es pot oferir dins una aula”.
«L’anàlisi del cas és important, però encara ho és més la reflexió i les conclusions que hi ha darrere de tot l’exercici i sobretot l’autoavaluació que comporta»
Una metodologia activa per a cada cas
Més enllà de l’anàlisi de casos, l’ús de metodologies actives és multidisciplinari i, per tant, n’hi ha exemples en tots els graus de la UVic-UCC “molt centrats en l’estudiant i que promouen el treball cooperatiu com a base de l’aprenentatge”, explica Pinyana. Cada àmbit de coneixement, cada grau i cada assignatura específica recull i aplica la metodologia més adequada als seus objectius i les seves especificitats.
Una d’aquestes és l’ABP (aprenentatge basat en projectes), que permet als estudiants aprendre a través de reptes que han de resoldre durant un període de temps relativament llarg. La Facultat de Ciències, Tecnologia i Enginyeries (FCTE) ha fet una clara aposta per aquesta metodologia, a través dels projectes integrats, que es duen a terme en graus tant de l’àmbit de les enginyeries com de les biociències. “Molts dels projectes impliquen que durant un temps determinat l’estudiantat treballi per assolir un repte concret que sol fer referència a problemes reals per als quals s’han de fer servir els coneixements adquirits i les habilitats desenvolupades a diverses assignatures de manera transversal”, explica Àngels Leiva, professora i responsable d’Innovació Docent de la FCTE. Al grau en Multimèdia. Aplicacions i Videojocs, per exemple, es desenvolupa un videojoc complet integrant els diferents conceptes que en formen part, i en el grau en Biologia, es fan propostes de millora de la gestió d’una finca agrícola on l’alumnat, a més, hi fa una estada de diversos dies.
«L’estudiantat treballa per assolir un repte concret que fa referència a problemes reals per als quals han de fer servir els coneixements adquirits i les habilitats desenvolupades a diverses assignatures de manera transversal»
La simulació és una altra de les apostes de la UVic-UCC pel que fa a metodologies actives. A la Facultat d’Empresa i Comunicació, entre altres accions, se simulen rodes de premsa amb la participació de personalitats polítiques, responsables d’empreses o persones rellevants en l’àmbit social o cultural, i es disposa d’instal·lacions vinculades al plató de televisió o a l’estudi de ràdio, que permeten copiar l’entorn i les dinàmiques d’una redacció real. I a la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar (FCSB) la simulació és habitual en molts graus. Per exemple, en Infermeria s’utilitzen maniquins robotitzats amb resposta fisiològica, i en Fisioteràpia es compta amb actors que actuen com a pacients estandarditzats per a les pràctiques de simulació. La pantalla digital SECTRA també forma part del dia a dia dels estudis d’aquesta facultat, igual com les activitats de dissecció de cossos humans i el treball a partir de la metodologia d’aprenentatge i servei, que integra els coneixements, les habilitats, els valors i el servei a la comunitat en un sol projecte educatiu, que permet a l’estudiant aprendre alhora que presta un servei directe a la societat, per transformar-la i millorar-la.
A la Facultat d’Educació, Traducció, Esports i Psicologia (FETEP), tot el projecte Escola i Universitat se circumscriu en un model de metodologies actives, en el qual l’alumnat dels graus en mestre es troba a les aules de la Universitat amb infants de les escoles de Vic per als quals ha preparat propostes didàctiques. “Aquestes s’elaboren i es posen en pràctica tenint en compte el context d’aula i la realitat del moment”, explica el degà de la Facultat, Eduard Ramírez, segons el qual en tot el projecte és clau la trobada dels diferents agents: professorat, mestres, alumnat i infants, que “genera una atmosfera enriquidora de construcció de coneixement, imprescindible per avançar en la innovació educativa i la gestió de les aules que es trobaran els futurs mestres”.
Un referent en metodologies actives
Si en alguna cosa coincideixen totes aquestes metodologies actives, i d’altres, és en el fet que “l’estudiant hi té un paper actiu i és el centre de tot allò que es fa a l’aula”, comenta Pinyana, qui destaca que “és un sistema que es contraposa a la metodologia més tradicional, en la qual és el professor qui transmet la informació”. “Volem que la UVic-UCC sigui un referent en metodologies actives, però assolir-ho no passa perquè sí”, afirma Pinyana, segons la qual “cal que el professor es prepari, es recicli i es formi de manera permanent per treballar amb aquestes metodologies, fer que passin coses a l’aula i utilitzar els recursos necessaris en cada moment”.
«El sistema es contraposa a la metodologia tradicional: ja no s’exposa la teoria i després es posa en pràctica, sinó que ambdues avancen en paral·lel»
Per la vicerectora, l’aprenentatge és compartit i la formació permanent del professorat és la clau de l’èxit d’aquestes metodologies en les quals “canvia totalment el sistema i l’ordre”. “No s’explica primer la teoria i després es posa en pràctica, sinó que ambdues avancen en paral·lel: a mesura que es fa l’aprenentatge pràctic, va desenvolupant-se també el marc teòric”, de manera que “la linealitat tradicional es perd”, indica.
Els estudiants formats amb aquest tipus de metodologies esdevenen “professionals més capacitats per prendre decisions, per aprendre dels seus propis errors, per saber si estan fent bé una cosa i malament una altra, per fer-se seus els problemes que poden tenir i trobar la manera arreglar-los”. En definitiva, conclou Pinyana, “són estudiants més cooperadors, complets i rodons”, que surten de la Universitat més conscients de com serà el món real perquè a través de les metodologies “el món real, ja l’han conegut dins la Universitat”.
L’anàlisi de casos clínics, eix central de la docència en Medicina
La Facultat de Medicina és el cas més paradigmàtic d’anàlisi de casos a la UVic-UCC, ja que aquest és un dels pilars centrals del seu model docent, una metodologia que s’ha convertit en un senyal d’identitat d’aquest centre. L’anàlisi de casos clínics és la base de l’estudi del grau en Medicina, de manera que l’estudiantat assoleix els objectius d’aprenentatge a partir de la resolució d’exemples mèdics, sempre reforçada amb la indispensable part teòrica.
En aquest grau l’alumnat treballa, de manera individual o col·lectiva, en l’anàlisi de casos clínics, que s’aproximen molt a la realitat amb què es trobarà quan acabi la seva formació i exerceixi de metge o metgessa, i complementa aquesta activitat amb altres metodologies docents diverses. Així, cada setmana dedica 6 hores al treball en grup dels casos clínics, 8 hores a tallers i laboratoris, 8 hores a classes magistrals en format tradicional, 3 hores a tutoria i 6 al treball autònom. Cada assignatura s’associa, a més, a dues activitats de simulació.
D’acord amb aquest enfocament pedagògic, al llarg del grau els exàmens convencionals es combinen amb sessions d’avaluació clínica objectiva estructurada (ACOE), també basades en casos reals. L’objectiu final és valorar en els estudiants l’adquisició tant dels coneixements mèdics com de les habilitats i aptituds imprescindibles en l’exercici de la medicina: habilitats comunicatives i tecnològiques, treball en equip i col·laboratiu, formació ètica, gestió de la complexitat, etc.
Campus Manresa, referent en metodologia de la simulació
El Campus Manresa utilitza la metodologia de la simulació de manera transversal en tots els seus programes formatius, tant de grau com de CFGS o de màster i postgrau. La Càtedra de Simulació i Seguretat del Pacient, el grup de recerca en Innovació Docent, Simulació i Seguretat del Pacient (GRInDoSSeP) i el màster universitari en Metodologia de la Simulació són tres elements, tots ells ubicats a UManresa, que, juntament amb el CISARC - Centre d’Innovació en Simulació, fan del campus un punt de referència en aquest àmbit tant en el context de l’Estat Espanyol com també a escala internacional.
En el cas de les Ciències de la Salut, la simulació és una metodologia docent que té com a objectiu la millora la seguretat del pacient. Per això, posa l’estudiantat en una situació (sovint límit, de pressió, estrès, incertesa o risc) molt similar, tant pel que fa a les exigències tècniques com a habilitats personals, a les que haurà de fer front en la pràctica professional o equip de treball. La simulació convida a actuar com en la realitat, però sense riscos. Tant les equivocacions com els encerts són benvinguts, ja que l’objectiu és crear espais on el participant pugui ser conscient de les seves competències, tant les que desenvolupa amb èxit com les que poden comportar un error.
La preparació de cada sessió de simulació implica un procés complex que s'inicia amb el disseny del cas, enfocat a donar resposta a una necessitat concreta en termes de capacitats i habilitats. En participar en una simulació, el participant rep informació prèvia per preparar-la adequadament. Amb aquest bagatge previ, afronta el repte en un espai i unes condicions que reprodueixen tan fidelment com és possible l'entorn professional real on es duu a terme normalment. La sessió es grava i, en acabar, amb els companys, el docent i un facilitador en simulació, reflexiona sobre el que ha fet, per què i què pot millorar. Durant la simulació es treballa per tal d’assegurar la seguretat psicològica de l’estudiant, la vivència de l’escenari amb la màxima fidelitat i un procés adequat de reflexió posterior en el marc del debrífing, en què experts i alumnes analitzen el nivell de rendiment realitzat.
L’estudiantat valora molt positivament l’ús intensiu que es fa d’aquesta metodologia al Campus Manresa. "La simulació m'apropa al tracte amb el pacient. És el pont que uneix la Universitat i l'entorn professional", explica Cristian Puga, estudiant del grau en Fisioteràpia. "És ideal poder fer simulació abans d'anar a les pràctiques. Arribes al teu lloc de treball amb una idea molt clara de com funcionen les coses", opina Maria Prat, estudiant del grau en Infermeria. Per la seva part, l’equip docent vetlla perquè la bona acceptació d’aquesta metodologia entre l’alumnat tingui, també, un alt nivell de transferència, la qual cosa vol dir que li permet identificar competències i estratègies que podrà aplicar, en el futur, com a professional.
