«Hem de començar a prendre decisions pensant que probablement mai tornarà a ploure com abans»

Comparteix:

Marc Ordeix és doctor en Biologia i investigador especialitzat en ecologia de rius. Fa més de dues dècades, des dels seus inicis, és al capdavant del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM), al Museu del Ter de Manlleu, que el 2016 es va integrar a Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). Els darrers mesos, la falta de pluja i la situació de sequera han generat moltes preguntes al voltant del seu àmbit d’expertesa, i moltes incògnites sobre què passarà si en un futur no plou o deixa de fer-ho amb els volums del passat.

Darrerament, parlem molt de la falta d’aigua, però no tant de la seva qualitat... En quin estat de salut es troba la biodiversitat dels rius a Catalunya?

Ara mateix rius i estanys estan tots sota mínims pel que fa a volums d’aigua. S’han assecat trams que no imaginàvem i d’altres han passat de permanents a temporanis. Això fa que els productes contaminants que ja hi ha a l’aigua s’hagin concentrat més que mai en la poca que queda, situació que provoca mortaldats d'animals aquàtics i peixos, però també d’amfibis i invertebrats de tota mena, i fa que només hi quedin els més resistents. És com si realment hi hagués hagut abocaments tòxics.

L’esperada pluja ho solucionaria?

L'aigua que fa falta a les persones (per regar, per a la llar, per a la indústria) es pot recuperar amb un cert temps de pluges que recarreguin aqüífers i embassaments. I tot i que costarà, “només” cal que plogui. Ara bé, la vida que es perd a vegades es recupera i a vegades no. Quan torni a ploure hi haurà espècies que hauran desaparegut de molts llocs. Aquest és el problema, que bona part del mal ja està fet i que no sabem quan podrem, o si podrem, revertir-lo.

«La vida que es perd a vegades es recupera i a vegades no. Quan torni a ploure, hi haurà espècies que hauran desaparegut de molts llocs»

Però podem fer coses per intentar revertir-ho?

No és que se’n puguin fer, és que n’hem de fer, perquè el contrari seria un suïcidi social encara més gran del que ja estem provocant. Per posar un exemple, el sistema de depuradores que tenim implantat a Catalunya, i que durant molt de temps ha funcionat, ara resulta que no és suficient: hem de replantejar com són les depuradores, perquè amb els volums d’aigua que ara baixen pels nostres rius el seu funcionament ha quedat obsolet parcialment o ha deixat de ser operatiu. Hem de començar a prendre decisions pensant que probablement mai tornarà a ploure com abans.

Per tant, el futur passa per un ús molt més racional de l’aigua?

Hem d’estalviar aigua, però també procurar reutilitzar la que tenim. Això ho hem de fer tots, individualment, contribuint amb petites coses. Jo insisteixo en qüestions tan senzilles com recollir l’aigua de la pluja, si es té un hort, o deixar de tenir gespa als jardins: no serveix per a res i genera un enorme consum d’aigua. Llavors hi ha el repte de resoldre temes pendents de fa anys, com millorar l’eficiència dels sistemes de reg; deixar de recarregar els camps amb adobs, que acaben als rius i basses; millorar la qualitat dels abocaments, industrials i urbans, o gestionar el bosc d’una altra manera, perquè ara mateix en tenim massa en alguns sectors.

Tenir massa bosc és contraproduent?

Pot semblar una contradicció, sobretot si ho diu un biòleg, però és molt clar: fins als anys 40, els boscos de Catalunya estaven molt pelats, perquè se n’extreia llenya per cremar, per fer carbó o per a la fusta, i perquè es necessitava terreny per a la ramaderia extensiva. Però llavors, progressivament, aquest ús es va abandonar, es va començar a cremar gasoil, es va fer el pas a la ramaderia intensiva, molta gent va anar a viure a les ciutats i el bosc es va anar repoblant. Un paisatge continu de bosc, sobretot si és jove i molt atapeït, aporta poca biodiversitat, incrementa el risc d’incendis i consumeix molta aigua que, en conseqüència, no arriba als rius.

De quina manera la feina que feu al CERM pot contribuir a trobar solucions a aquesta situació tan crítica?

Estudiem els rius per conèixer-los, però també per ajudar que es gestionin millor que en les generacions anteriors i d’acord amb la realitat actual. Darrerament, hem acompanyat l’Agència Catalana de l’Aigua en el procés de buidatge del pantà de Sau. També treballem amb empreses i ens diversos per trobar solucions sostenibles a l’escassetat d’aigua a curt, mitjà i llarg termini. Fins i tot hem hagut de canviar la manera d’acostar-nos als rius per fer la nostra feina, perquè els sistemes d’estudi habituals han deixat de funcionar amb els cabals actuals, sovint efímers. També hi ha el bosc de ribera: procurem posar-lo en valor perquè, tot i que consumeix una part de l’aigua dels rius, acull molta biodiversitat i fa de filtre, tant dels contaminants dels camps cap al riu com a la inversa.

Periòdicament, i des de fa molts anys, feu estudis sobre la qualitat de l’aigua i de la biodiversitat de diversos rius, com el Ter. Què ens diu l’evolució d’aquestes dades?

Que malgrat que hem fet molts esforços, no ens n’estem sortint de millorar la biodiversitat i la qualitat fisicoquímica i biològica de l’aigua. I no és que ho fem malament, sinó que allò que fem avui en dia ja no és suficient. Per què? Doncs perquè ens hem carregat el clima i aquest clima desbaratat afecta cada parcel·la de la nostra vida. No n’hi ha prou amb petites mesures per revertir-ho i encara ara continuem amb la inèrcia d’anys, gastant combustibles fòssils i aigua com abans, sense adonar-nos que això no és cap broma.

«Malgrat que fem esforços no ens n’estem sortint de millorar la biodiversitat i la qualitat de l’aigua; no perquè ho fem malament, sinó perquè allò que fem avui en dia ja no és suficient»

Però la tasca científica del CERM ve de molt més lluny que del context de sequera actual. Com la definiu, la vostra feina?

Fem servir indicadors biològics com a indicadors de qualitat. Els invertebrats aquàtics, els peixos i la vegetació són, en certa manera, espies: la seva presència o absència ens dona informació, a partir de la qual identifiquem quines accions de restauració i de conservació són recomanables i proposem canvis determinats a ajuntaments, institucions i empreses: que facin una rampa per a peixos, que eliminin una resclosa, que restaurin una franja de bosc de ribera... La nostra recerca és molt aplicada, i fins i tot quan fem ciència més pura, allò que aprenem també acaba servint per entendre coses i, en última instància, intentar solucionar problemes.

En què consisteix aquesta feina de conservació i de restauració del medi?

Establim acords amb propietaris de terrenys, públics i privats, i els acompanyem per millorar la gestió de la part de la seva finca propera al riu. Els ajudem a ells, però també volem que els projectes executats serveixin com a proves pilot: si sabem què funciona millor podrem replicar-ho o contribuir a fer que altres ho repliquin, a altres llocs. D’exemples en tenim molts, com els 25 quilòmetres de recorregut de riu i les més de 100 hectàrees de terreny recuperades a Osona, on fins i tot gestionem dues illes i alguns dels espais a la vora del riu més ben conservats del país, part dels quals han estat reconeguts com a protegits (o estan en vies de ser-ho).

I tot allò que feu, també ho expliqueu...

És la tercera pota del CERM i tan important com les altres, al costat de la recerca i la conservació: l’educació, divulgació i sensibilització ambiental. Des dels inicis, hem tingut clar que no té sentit dedicar-nos a pensar i a fer, si la nostra feina no arriba a la gent. El 2022 van passar 2.758 persones pels tallers d’educació ambiental que fem des del Museu del Ter i 2.852 més van participar en activitats que organitzem juntament amb altres entitats, com les Sortides Naturalistes d’Osona.

«La presència o absència d’invertebrats, peixos i vegetació són indicadors de qualitat de l’aigua, a partir dels quals identifiquem quines accions de restauració o de conservació són més recomanables»

Al setembre farà set anys que el CERM va integrar-se a la UVic-UCC. Què ha reportat aquesta decisió per al centre?

De manera informal, abans ja teníem molta relació amb la Universitat. Jo impartia classes a Ciències Ambientals, havíem col·laborat en projectes amb el BETA... La transició, doncs, va ser molt natural i la integració molt progressiva. A partir d’aquí, hem trobat sinergies amb altres grups de recerca, principalment d’Educació (GRECC) i d’Ecologia Aquàtica (GEA), on ens hem integrat. I, sobretot, per a nosaltres va ser molt important passar a tenir el suport de l’OTRI, l’Oficina Tècnica de Recerca i Transferència de Coneixement: suposa treballar amb persones altament especialitzades en la gestió de projectes europeus, que a més són proactives en la proposta de noves iniciatives... La gestió dels projectes així funciona molt millor, i això, sens dubte, ha fet viable que s’hagin anat incrementant.

L’exemple, el veiem clar en la transferència de coneixement: els últims tres anys heu duplicat el nombre de projectes concedits...

El 2019 teníem vint projectes i uns ingressos de 46.478 euros, mentre que el 2022 en vam tenir trenta-nou, per un import total de 160.059 euros. El creixement ha estat exponencial, però el nombre no ho és tot. El més important és que aquests projectes, siguin petits o grans, han suposat treballar per i amb administracions públiques, institucions, centres educatius i empreses, en recerca, en restauració, i en educació i divulgació. És una estratègia buscada, però també una evidència de la necessitat que hi ha per part de tots aquests actors i del fet que, després de vint-i-dos anys d’activitat, al CERM, se’l coneix i valora.

Quins reptes encara, ara mateix, el centre?

El principal repte és trobar la manera de tenir una part de finançament estable, que ens permeti treballar amb garanties per assolir l’objectiu principal del nostre full de ruta: consolidar el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis com un ens de referència en recerca, educació ambiental, divulgació científica, conservació, i restauració ecològica de rius i altres ambients aquàtics continentals.

Un repte concret i molt necessari és renovar l’exposició permanent del Museu del Ter, que permetria exposar els valors ambientals i el vincle de la recerca amb el territori. Tenim una col·lecció extensa amb peces molt interessants, més de 4.000, algunes d’alt valor històric, que inclou animals i plantes que han desaparegut, que ara mateix no la podem mostrar al públic, tot i que té usos docents i per a recerca. Fa un parell d’anys que formem part de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya, i ens agradaria poder reconvertir la petita i modesta exposició actual en una exposició immersiva i moderna.

«Soc optimista perquè la societat ha canviat a millor, però el futur dependrà del que siguem capaços de fer a partir d’ara»

Quin serà el futur dels nostres rius?

Els que ens dediquem a temes d'ecologia estem una mica deprimits, però jo soc optimista, perquè veig que la societat ha canviat a millor: la gent sap què és la biodiversitat i entén que cal tenir cura de l’entorn, encara que sigui per a una qüestió tan egoista com la supervivència de la nostra espècie. També perquè estic convençut que la nostra feina és útil: acompanyem la societat en aquest canvi, i contribuïm a preservar i a millorar l’entorn. I, malgrat que els resultats no són gaire bons, sense el que fem els que ens dediquem a això, ara mateix estaríem molt pitjor. El futur dependrà del que siguem capaços de fer a partir d’ara: perquè podem millorar les coses, però també podem acabar molt malament.

Comparteix: