- Clément Meillac (Amiens, 1996) es va graduar en Fisioteràpia a la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa l’any 2022. Aficionat des de petit al món de l’esport, sempre va tenir clar que volia dedicar-se professionalment a alguna cosa que tingués a veure amb la cura dels altres i estigués vinculada a l’esport d’alt nivell. Després de fer un màster en Ciències de l’Esport a Montpeller, la ciutat on vivia, va decidir complementar la seva formació de preparador físic amb els estudis del grau en Fisioteràpia. Manresa no era la seva primera opció, però per recomanació d’una amiga i després de visitar-ne les instal·lacions i d’informar-se’n, es va acabar decidint per estudiar a la capital del Bages.
- D’UManresa, n’elogia les instal·lacions, la metodologia i un professorat apassionat que el va marcar i li va permetre desenvolupar-se i assolir fites professionals destacades, com formar part de l’equip de fisioterapeutes del Montpeller Hérault Rugby, que va guanyar la Copa d’Europa Challenge Cup i el TOP 14 francès durant els dos anys en què hi va treballar i fer pràctiques. Actualment, és fisioterapeuta del SAXV Charente Rugby i continua acumulant experiència amb l’objectiu de tornar a l’elit de l’esport com a fisioterapeuta.
D’on et ve la vocació per la fisioteràpia i pel món de l’esport?
Des de ben petit, que sempre m’he sentit atret per ajudar els altres. Quan era un nen sempre era dels que em preocupava pels meus companys i en tenia cura. Això, d’una banda. De l’altra, hi ha la influència del meu pare, que era professor d’educació física i que va estar a punt de dedicar-se professionalment al futbol. Jo també jugava a futbol i aquest va ser un dels motius pels quals quan vaig acabar la meva etapa formativa a l’institut i va ser hora de triar estudis, vaig descartar una carrera com Medicina. No volia deixar el futbol i els estudis de Medicina són d’una gran dificultat, a França, i requereixen molta dedicació, així que em vaig decidir per estudiar Ciències de l’Esport i convertir-me en preparador físic.
Aquests estudis van ser la teva porta d’entrada a la fisioteràpia?
Sí, era una bona manera d’accedir als estudis de Fisioteràpia sense haver de passar pels estudis de Medicina. Fer-ho seguint el sistema francès m’hauria fet perdre un any i jo ja havia acabat els estudis de Ciències de l’Esport i tenia 22 anys. La meva formació prèvia era un molt bon complement per a la fisioteràpia, així que vaig decidir continuar formant-me fora de França.
I per què tries UManresa?
La veritat és que la meva idea inicial era anar a Girona, per la proximitat amb Montpeller. Jo volia tornar els caps de setmana a casa i Girona m’ho permetia. Però una amiga que estava estudiant Fisioteràpia a Manresa i que era molt brillant, em va parlar de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa. Així que vaig anar al Saló de l’Estudiant de Montpeller per informar-me’n, vaig venir a les portes obertes d’aquell any i vaig quedar del tot convençut que era la millor opció.
Què és el que et va fer decidir?
Van ser diverses coses. Per exemple, l’atenció i la informació de les dues persones d’UManresa que hi havia al Saló de l’Estudiant, en Rémi Gontié i la Magda Monserdà, que parlaven francès i que em van fer una molt bona explicació de la Universitat. També em va agradar molt saber que durant el primer curs podia optar a classes tant de català com de castellà gratuïtes i conèixer la metodologia de la simulació, una metodologia que jo veig imprescindible en la formació dels fisioterapeutes. Ho veig ara que tinc estudiants de pràctiques a càrrec meu. No és el mateix practicar amb companys d’aula que simular situacions molt properes a la realitat professional.
«La metodologia de la simulació és imprescindible en la formació dels fisioterapeutes. Ho veig ara que tinc estudiants de pràctiques a càrrec meu. No és el mateix practicar amb companys d’aula que simular situacions molt properes a la realitat»
Com recordes l’etapa d’estudiant a Manresa?
Va ser una etapa molt enriquidora. Estudiar a UManresa em va permetre, a banda de formar-me com a fisioterapeuta, conèixer dues noves llengües, obrir-me a una nova cultura, i saber més coses de la realitat de Catalunya i de la seva relació amb Espanya. Estic convençut que haver viscut aquí i venir-hi tot sol va ser un encert, i em va ensenyar a espavilar-me i a saber què comporta viure sol i lluny de la família. De fet, va ser un entrenament per al que visc ara que, per qüestions professionals, també soc lluny de casa. Vaig aprendre a enfrontar-me als problemes, em vaig fer més fort, sobretot el primer curs, que vaig estar vivint sol en un pis.
I de la formació acadèmica, què en destacaries?
Una de les coses que em va agradar molt d’UManresa va ser la qualitat de les infraestructures. És un lloc on estudiar és molt còmode i confortable. A més, tot estava a prop: la biblioteca, la cafeteria... Podies anar a peu a tot arreu.
En destacaria també i, per sobre de tot, el professorat. Hi havia assignatures que no m’agradaven gens, però així i tot, tenir docents que veies que tenien passió per la professió, em va marcar. Recordo especialment professors com en Carles Munné, en Marc Casas, en Sergio Romero, en Miquel Dalmau o el director dels estudis, en Gonzalo Lorza. Tots ells em van empènyer i ajudar perquè jo pogués fer realitat el meu somni d’enfocar-me al treball en l’esport d’elit. Diria també que en Rémi Gontié em va fer com de germà gran i que va ser la persona que em va ajudar a resoldre els problemes que em sorgien.
Un altre dels aspectes que per a mi és molt important és l’enfocament de la fisioteràpia que es fa als estudis d’UManresa. És una formació molt completa que va des del diagnòstic fins al tractament. A França, el fisioterapeuta treballa centrat en el tractament que ha decidit un metge. En el meu dia a dia m’he adonat que el model biopsicosocial de la fisioteràpia que em van inculcar a Manresa és molt important. La persona importa. Una persona no és un número ni una lesió. En el cas dels esportistes d’elit, no són cossos, són persones lesionades. Veure’ls i tractar-los des d’aquesta visió impacta en el tractament i en la seva recuperació, i permet establir-hi vincles de confiança, perquè sense confiança no hi pot haver una bona recuperació. Amb el temps m’he adonat de la importància de les classes de psicologia al grau; aleshores no n’era prou conscient. Veig aquesta diferència en l’abordatge en el meu dia a dia, treballant amb professionals d’altres països, que tenen una manera de tractar els pacients que deshumanitza la persona.
«El model biopsicosocial de la fisioteràpia que em van inculcar a Manresa és molt important. La persona importa. Una persona no és un número ni una lesió. En el cas dels esportistes d’elit, no són cossos, són persones lesionades»
Estic molt agraït a UManresa per la formació que hi vaig rebre i a totes les persones que em van acompanyar en la meva formació, especialment a en Gonzalo Lorza. És gràcies a la Universitat que ara puc ser on soc i que he pogut fer realitat un somni.
Com va ser la teva incorporació al món laboral?
Vaig tenir la gran sort de poder fer un dels meus pràcticums en un club professional de rugbi de Montpeller, al Montpeller Hérault Rugby, un equip que juga en la primera divisió francesa. Hi vaig estar dos mesos de pràctiques i va anar tan bé que em van demanar que m’hi quedés, així que vaig allargar dos mesos més la meva estada a l’equip. Va ser en aquell moment que l’equip va guanyar la Challenge Cup, la copa d’Europa de rugbi. Un any després, hi va haver una vacant a l’equip de fisioterapeutes i em van proposar de tornar-hi. Durant un any vaig compaginar la feina i la darrera etapa dels estudis. Venia a Manresa dos dies a la setmana i la resta de dies treballava a Montpeller. Va ser llavors que l’equip va guanyar el TOP 14, el campionat nacional francès. Aconseguir aquests dos títols seguits i haver format part de l’equip és una de les coses més destacades que puc incorporar al meu currículum. Lamentablement, passat aquest temps no em van renovar el contracte. Va ser la primera gran decepció de la meva carrera.
El metge del club, amb qui tenia molta confiança, em va dir que per tenir noves oportunitats en l’esport d’alt nivell, havia de continuar adquirint experiència. Així que vaig aprofitar l’oportunitat que em va sortir de treballar en un equip femení, el ASJ Soyaux, un equip que competeix al més alt nivell del futbol femení de França. Hi vaig aprendre molt, perquè va ser molt diferent de la feina que vaig fer a Montpeller. A més he viscut l’experiència professional de treballar en un entorn diferent al que estava habituat, perquè era un entorn totalment femení i estava acostumat a treballar envoltat d’homes.
Després d’aquest any em van oferir de treballar en un equip que competeix en el segon nivell d’elit del rugbi a França (ProD2), el SAXV Charente. De fet, la feina me la va oferir un metge amb qui vaig treballar quan era a Montpeller.
A UManresa hi vaig aprendre molt, però l’experiència que vaig adquirir durant les pràctiques i en tots aquests clubs em van ajudar a evolucionar molt professionalment.
En què consisteix la teva feina?
Ara mateix soc el segon fisioterapeuta del SAXV Charente Rugby. La meva feina es desenvolupa en dos àmbits. D’una banda, treballo en la rehabilitació i manteniment dels jugadors que tenen algun tipus de lesió, preparant-los sessions d’entrenament adaptades. De l’altra, els dies de partit soc al terreny de joc i si hi ha algun tipus de lesió durant el matx, decideixo si poden continuar jugant o si cal que es retirin.
«Faig de fisioterapeuta al SAXV Charente Rugby, en què treballo en la rehabilitació i el manteniment dels jugadors que tenen algun tipus de lesió i soc al terreny de joc els dies de partit»
Com és la teva relació amb els esportistes?
Tant ells com jo formem part d’un mateix equip i compartim objectius: que puguin estar al 100 %. De fet, la meva experiència a tots els llocs on he treballat ha estat sempre molt bona. Tot i que cal saber separar les coses, perquè una cosa és la feina i l’altra, la resta, he fet veritables amics entre els esportistes que he tractat. Ara, que treballo lluny de casa, són com la meva família i passo molt de temps lliure amb ells.
Estàs satisfet del que has aconseguit professionalment?
Molt. M’agrada tant el que faig que quan arribo a la feina al matí no tinc la sensació de treballar. Sento que soc amb amics. A més, amb només 27 anys he tingut l’oportunitat de formar-me en equips d’alt nivell i això és gràcies a la meva doble formació com a preparador físic i fisioterapeuta. Això, en la meva professió, està molt ben valorat.
«Amb només 27 anys he tingut l’oportunitat de formar-me en equips d’alt nivell i això és gràcies a la meva doble formació com a preparador físic i fisioterapeuta»
Quin seria el teu somni o objectiu com a fisioterapeuta?
Tinc clar que m’agradaria tornar a formar part d’un equip de rugbi que competeixi al TOP 14, a l’elit del rugbi francès. M’agradaria poder viatjar a les competicions per Europa, Àfrica... I si em pogués incorporar a la selecció francesa, encara millor. No és un objectiu fàcil, perquè a tot França només hi ha catorze clubs i això vol dir que només hi ha feina per a una cinquantena de fisioterapeutes.
I no t’has plantejat canviar d’esport?
Sí, també m’ho he plantejat. Ara soc jove i puc dur aquest estil de vida que m’obliga a fer molts desplaçaments a un ritme ràpid. El que sí que tinc clar és que em voldria mantenir vinculat a l’esport d’alt nivell. Quan no em vegi amb forces de continuar amb aquest ritme, m’agradaria formar part d’algun equip de fisioterapeutes que treballi en un centre de recuperació d’esportistes que estan lesionats. Això em permetria continuar vinculat a l’esport d’elit, però fent un horari fix.