Ariadna Seuba Serra es va graduar en Comunicació Audiovisual a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) i el seu primer film, Operació Globus, s’ha emès al programa Sense Ficció de TV3 i s’ha estrenat al Festival Internacional de Documentals DocsBarcelona.
La productora i directora vigatana ha recuperat una aventura de fa més de 40 anys i l’ha convertit en una història actual. Jou Puigferrer, un dels sis joves que va sortir de Vic per fer la volta al món, es proposa trobar el camió Pegaso que va haver d’abandonar. Més enllà de l’al·licient de saber si trobarà allò que busca, Ariadna Seuba entén que és fàcil connectar amb aquesta història perquè «tots n’hem tingut, de somnis».
També és codirectora del Festival Protesta, que s’ha consolidat com una aposta del cinema de crítica social a Catalunya. Seuba creu que des dels privilegis d’una societat benestant, «el cine és una eina per empatitzar amb les persones que no tenen tanta sort».
El teu primer documental s’ha estrenat a TV3 i al festival DocsBarcelona. Com has rebut aquest èxit?
No sé si dir-ne èxit, en tot cas molta satisfacció d’haver-lo acabat. Vaig estar molt contenta que es pogués estrenar al DocsBarcelona perquè és un festival que ens va servir com a incubadora. Des del principi ens van donar suport amb el taller de desenvolupament. Després ens van seleccionar per participar a les activitats d’indústria, ens van donar l’oportunitat de participar als rough cut screenings on diversos experts et donen feedback del primer tall del documental i, finalment, vam arribar a la fase de competició. També em vaig sentir molt privilegiada per l’aposta de la televisió pública com a coproductora. Més que un èxit són com petites victòries que vaig assaborir molt durant el camí amb tot el meu equip, unes persones meravelloses. Tens la satisfacció de veure que tota l’energia i totes les hores han servit per aprendre, gaudir del procés i tenir un resultat que pots compartir amb la gent.
Per què creus que ha agradat tant el documental Operació Globus?
Penso que és una història que té diferents elements que a mi també em van seduir i emocionar. Era una generació que tenia molt present el franquisme i té aquest punt d’aventura d’algú que viu amb un somni que vol complir. Tots n’hem tingut, de somnis, més o menys estranys, més o menys acceptats pel teu entorn. I tothom té un amic somiatruites o un Don Quixot al voltant. Així que crec que és fàcil sentir una connexió amb aquesta idea que té en Jou, el protagonista, de fer una bogeria. Al final el que busques és ser feliç o, com en el seu cas, tornar d’alguna manera a un moment feliç de la teva vida.
Et van premiar per la idea inicial i després la crítica també ha valorat positivament el producte final.
Sí, recordo que estava vivint a Amsterdam i em van passar un enllaç amb la crítica de Mònica Planas. Al principi vaig entrar en calor, però la veritat és que va ser molt amable i l'hi vaig agrair, perquè va valorar coses a les quals molta gent no dona tanta importància. Per exemple, ella parlava de l’honestedat de la història i defensava la grandesa de les històries petites. Durant el procés hi havia gent que em deia que havia de donar més canya a l’episodi que els protagonistes havien tingut amb les drogues o em deien que em centrés en quan es van enfadar durant el viatge. I aquesta no era la història que jo volia explicar. Crec que també va valorar el fet que fos una directora jove, ja que desgraciadament a les dones ens és més complicat tenir visibilitat. Suposo que em mencionava com un cas que li agradaria veure més sovint, que més dones joves com jo dirigeixin documentals i estiguin en prime time al Sense Ficció a TV3.
«El Protesta neix en un bar amb uns amics queixant-nos de com és possible que el món vagi per on va i creient fermament que hi ha molta gent que pensa com nosaltres i que no està tot perdut»
Els teus projectes tenen un vessant molt social. Et sents més còmoda amb històries reals que no pas de ficció?
No, de fet m’agrada molt escriure i moltes vegades escric temes de ficció. Encara no m’hi he atrevit i em fa respecte, però no descarto la ficció. Sí que m’agrada molt el contacte amb les històries reals, és a dir, que tenen un punt de veritat que em fascina. Sóc una cinèfila, m’encanta veure pel·lícules i en consumeixo tantes com puc. El que sí que no està fet per mi és la ciència-ficció, em costa entrar-hi.
Quins ingredients necessita una història humana per convertir-se en un bon documental?
Totes les històries humanes podrien ser un bon documental si s’expliquen des de la veritat. Per mi potser l’element clau és l’emoció, que et desperti algun tipus de sentiment, bo o dolent. No hem d’apel·lar sempre a la felicitat, sinó que pot ser la tristesa, el dolor, la pèrdua, qualsevol de les emocions humanes que al final són el que ens uneixen.
Com va sorgir la idea de crear el Festival Protesta?
El Protesta neix en un bar amb uns amics queixant-nos de com és possible que el món vagi per on va i creient fermament que hi ha molta gent que pensa com nosaltres i que no està tot perdut. I d’aquí surt la idea de crear un espai on puguem recollir totes aquestes inquietuds i convidar la gent a pensar o replantejar com podríem fer-ho millor. A Vic i a Catalunya també hi ha molts problemes socials, però vivim una situació privilegiada. Tenim un plat a taula, un sostre, salut (retallada, però salut pública), una educació digna. I el cine és una eina per empatitzar amb les persones que no tenen aquesta sort i per ser conscients que està a les nostres mans que això canviï. Aquest projecte petitó ha anat creixent i hem anat tocant diferents línies: donem suport als directors i directores que fan cine de denúncia, convidem activistes perquè donin a conèixer els seus projectes o iniciatives i intentem portar pel·lícules molt potents d’arreu del món que expliquen realitats molt diverses. De fet, una de les pel·lícules que va estrenar el Protesta aquest any a Espanya és For Sama, que està nominada als Oscar, o sigui que apostem per cine de primeríssima qualitat. Estem molt contents perquè estem en un moment de consolidació en què ja tenim clar què és el Protesta i ara, tot i que apostem més per la qualitat que per la quantitat, ens agradaria veure les sales cada vegades més plenes i obrir-nos fora la comarca d’Osona. Aquest any ja vam fer actes a Girona, Barcelona, Manresa, Manlleu i Tona i volem continuar creixent.
A part del Protesta, ens pots avançar algun projecte que tinguis entre mans?
Projectes de futur sempre n’hi ha, sobretot per ganes. Només anant en bus de Vic a Barcelona et poden venir quinze idees. Llavors han de ser factibles, has de tenir temps i això no passa sempre. Estic segura que en els pròxims mesos aniré definint algun tema perquè tinc ganes de tornar a dirigir un documental. Després de nou anys vivint fora, he tornat a Catalunya i vull estar per aquí. Ara he començat a col·laborar amb la productora Astronaut amb qui estic treballant per fer un curtmetratge de ficció, una sèrie documental, un programa de televisió i altres projectes que esperem que aquest any arribin a bon port.
«La gràcia és trobar aquest equilibri en què fas coses que no t’omplen del tot per poder-ne fer una altra que t’apassiona»
Com recordes el teu pas per la UVic com a estudiant?
Tinc molt bon record de la vida universitària. Tenim la sort de dedicar-nos a un ofici que sembla mentida que sigui una feina. No penses per hores com potser ho faries en una fàbrica. Cada cop t’has de reinventar perquè hi ha una part creativa brutal, però en cada projecte has de començar de zero. A la universitat m’ho vaig passar molt bé i no ho recordo gens com una llosa haver d’estudiar, perquè hi havia moltes pràctiques en equip. Seria ideal fer un segon grau, però no hi ha temps, tot i que tinc la carrera d’antropologia a la llista de pendents. També recordo que vaig començar la universitat i al cap d’una setmana ja treballava en un mitjà local. Era una bona combinació que em va ser molt útil.
Quin consell donaries als estudiants que volen dedicar-se al món audiovisual?
Primer de tot il·lusió. Recordo la sensació de tenir pànic a l’hora de sortir al món laboral perquè ens repetien que era tan complicat trobar feina. I al final no ha estat així. És un món difícil i competitiu, però si tens passió per una cosa i et lleves cada matí volent fer-la, és impossible que no la facis. Potser no tindràs la productora ideal o l’equip tècnic d’última generació del mercat, potser no tindràs la sort que et nominin als Oscar, però si tu el que vols és fer cine i ho persegueixes, és possible fer-ho. I m’hauria agradat que m’haguessin dit això i que no cal ser el fill de ningú. Així que el millor consell és que facin allò que els apassioni i els faci vibrar. Si no pots arribar a final de mes, ja trobaràs la manera de fer una segona feineta per anar tirant. La gràcia és trobar aquest equilibri en què fas coses que no t’omplen del tot per poder-ne fer una altra que t’apassiona. És com la vida mateixa, que no sempre toca menjar pastissos de xocolata. A vegades toca endreçar l’habitació o passar la ITV, que a ningú li fa il·lusió, però s’ha de fer.