Angel Izquierdo Rojas

Què és per a tu la teràpia ocupacional?

És una professió que no es pot encasellar ni es pot explicar fent una associació ràpida d’idees. Per a mi, es basa en un procés de rehabilitació i acompanyament de les persones en diferents àrees de la seva vida a partir d’activitats, tècniques i eines adaptables a cada cas. És el que anomenem «ocupacions significatives», que són el motor de la participació activa en els processos rehabilitadors, ja sigui per disfuncions físiques, mentals o socials. La persona és l’eix central de les intervencions, que busquen la motivació del pacient per generar-li proactivitat.

Com és que vas escollir aquests estudis?

Em va motivar aquesta carrera perquè era una formació oberta i innovadora. La de terapeuta és una professió el nom de la qual no identifica l’activitat, i de vegades trobes a faltar una figura professional consolidada. A mi, però, sempre m’agrada veure-hi la part positiva, que és la capacitat creativa d’una feina que no està delimitada i que un pot modelar amb el seu coneixement.

Quines aplicacions professionals té el grau?

Els terapeutes som transversals. Som professionals que acompanyem les persones en tot el cicle de la seva vida, des de la infantesa fins a l’envelliment, amb especialització en rehabilitació física, psíquica o social. Trobem terapeutes ocupacionals en escoles d’educació especial, centres ocupacionals, presons o treballant amb col·lectius en risc d’exclusió social. Podem actuar com a professionals d’atenció directa o com a gestors de projectes o equipaments. El nostre valor afegit radica en la creativitat dels processos d’intervenció i en la participació activa que això implica. Així doncs, cocreem amb les persones el seu procés rehabilitador, identifiquem les principals ocupacions significatives i dissenyem plans d’intervenció adaptats i personalitzats.

Es diu que la professió de terapeuta és absolutament vocacional. Ho veus així?

Un dels grans valors de la teràpia ocupacional és la capacitat d’aprenentatge continu que et proporciona com a professional. A vegades, no tenir uns límits on encasellar la professió pot generar inseguretat, però també et dona oportunitats infinites de creació i et fa treballar en terrenys incerts, que és molt enriquidor. A mi, la teràpia ocupacional m’ha donat una base i una mirada molt àmplia de la vida, i això m’ha generat grans oportunitats. En la meva trajectòria he treballat amb molts col·lectius diferents, i crec que això de tenir un ventall tan ampli de desenvolupament personal i professional passa en molt poques professions. La teràpia ocupacional m’ha fet ser proactiu i m’ha donat seguretat per enfrontar-me a nous reptes.

Quin ha estat el teu camí dins la teràpia professional?

Vaig fer les pràctiques de la carrera a Aspace, una fundació dedicada a la paràlisi cerebral, i després m’hi vaig quedar a treballar. Per a aquesta entitat, també vaig treballar en un centre de teràpia ocupacional on donava suport a activitats de la vida diària dels pacients per fomentar la seva autonomia; en una escola d’educació especial, on treballava amb nens i nenes de 3 a 18 anys que feien un procés d’aprenentatge per potenciar les seves capacitats, i en un pis de domòtica com a servei de consultes externes, on valoràvem tots els recursos i ajudes tècniques per tal de millorar l’autonomia de les persones en el seu dia a dia. L’evolució que poden fer les persones amb paràlisi cerebral per assolir activitats a priori tan senzilles com vestir-se o connectar-se a l’ordinador és sorprenent, quan es treballa a partir de la teràpia. L’important en aquest tipus de teràpies és que cada persona tingui un objectiu concret i personalitzat que el motivi a tirar endavant. D’aquesta manera farà una teràpia de rehabilitació individualitzada que la farà millorar sense gairebé adonar-se’n. A banda d’això, del 2003 al 2005 vaig ser president de l'Associació Professional de Teràpia Ocupacional de Catalunya, amb l'objectiu d'impulsar la figura i el rol del terapeuta i fomentar i potenciar la creació del col·legi professional.

I després d’aquests inicis?

Com a gestor, vaig ser director d’Aspace Llar de Serveis Comunitaris, on gestionava el servei d’oci inclusiu per a la comunitat, el servei d’esports adaptats i de respir. Després de dotze anys a l’entitat vaig canviar el sector de la discapacitat per passar a dirigir un centre de dia municipal de gent gran. A l’inici de la pandèmia, però, el servei va quedar en suspens per indicació sanitària i el Departament de Salut em va demanar suport per assumir direccions de residències que requerien alguna petita intervenció o suport en la gestió dels brots. Vaig dirigir un parell de residències força grans que estaven en un moment crític.

A partir del setembre passat vaig assumir el meu rol actual, de delegat de la consellera en matèria social de residències a la Catalunya Central, amb l’objectiu de coordinar les diferents intervencions dels departaments i professionals en les residències del territori.

A banda del grau en Teràpia Ocupacional, has cursat altres estudis?

Sí. Una de les coses importants per a mi, en aquesta professió, és el coneixement relacionat. Jo m’he especialitzat en la gestió d’equips i de persones perquè l’impacte que puc generar pot arribar a més gent. Vaig cursar un postgrau de direcció de serveis socials, un màster de coach i em vaig certificar com a avaluador del model EFQM. Paral·lelament a la meva feina, tinc una altra activitat professional on faig consultories i assessorament de coaching a empreses. A més, actualment curso un màster de lideratge transformacional on treballo la gestió d’equips, sóc formador i vaig escriure el llibre Oci i temps de lleure per a col·lectius específics per a l’editorial Santillana.

Per la teva feina has viscut la pandèmia des de la primera línia de foc. Quin ha estat el repte més important durant aquest darrer any?

El primer, sens dubte, la por. Fa poc més d’un any no sabíem res del virus. Quan era obligatori tancar-se a casa a mi em van dir que sortís al carrer. Recordo anar a treballar angoixat perquè anava on hi havia focus de contagi, i sense massa EPI ni mascaretes. Amb el país bloquejat, la meva única consigna era fer que les coses funcionessin. Tot el que portava era voluntat i els reptes de liderar un equip de persones que treballava sota molt estrès i de treballar-me la por, perquè la meva filla m’esperava a casa.

Ara dorms més tranquil?

Sí, és clar. Vam aconseguir fer funcionar equips en la primera línia de foc, que no podien abandonar el vaixell perquè hi havia moltes persones a càrrec seu. La gestió dels casos positius va ser l’element clau. Va ser la meva manera de veure, també, quines eren les aportacions de valor que jo podia fer, des de la meva visió de terapeuta ocupacional, en un equipament gran, amb més d’un centenar de residents. Va tocar sectoritzar i gestionar una plantilla de treballadors que també s’infectaven i no podien treballar a ple rendiment i, per tant, calia aportar serenitat en un moment de col·lapse. Era una situació express, però l’espècie humana sempre s’adapta.

Quina va ser la teva aportació a les residències?

Com a delegat de la consellera vaig ajudar a crear i coordinar el que anomenem Equips d’Intervenció Ràpida, a través dels acords entre diferents departaments (Salut Pública, Servei de Vigilància Epidemiològica, Atenció Primària i el Departament de Treball i Afers Socials). Aquests equips locals d’intervenció ràpida els vam crear a cada centre on hi havia un brot per coordinar totes les accions necessàries. A la Catalunya Central vam arribar a gestionar trenta brots alhora. La meva funció era vetllar perquè totes les residències amb contagis tinguessin aquest equip de treball creat i donar-los suport, perquè era important tenir la capacitat de donar resposta ràpida en qualsevol moment.

En aquest repte, com et va ajudar la teva formació i experiència com a terapeuta ocupacional?

Crec que la mirada de terapeuta ocupacional em va ajudar a ser conscient que, també en aquell context d’emergència, les persones havien de ser, com sempre, al centre de l’observació i de les decisions preses. En aquest sentit, vaig tenir sempre clar que el primordial, més enllà de fer front als brots, era prioritzar la comoditat i el benestar de les persones per fer front a la pandèmia de la manera més saludable possible.

La vacunació ha estat la clau?

La vacuna ha estat, i és, l’element proactiu que ens ha fet fer un pas endavant per fer front a la pandèmia. La ciència va fer el seu efecte, i els números demostren l’efectivitat total de la vacuna en la gent gran. Cal destacar també tota la feina que ha fet l’equip de coordinació de vacunació, on també he participat activament amb la logística de tot el territori. Quan es van crear les vacunes tenien els seus pros i els seus contres, a causa de la desconeixença de l’àmbit i de la dificultat logística que implicava (conservació a -80ºC, dificultats de transport...), i encara hi ha una gran part de la població que té reticències a la vacuna. Per a nosaltres és important donar molta informació sobre els efectes de la vacuna i els bons resultats obtinguts. Encara recordo l'emoció de poder ser present a l’inici de les vacunacions el 27 de desembre, i de poder veure com des de aquell moment la situació ha canviat radicalment.

Què t’ha xocat més, aquest últim any?

Una de les coses que més m’ha impressionat ha estat el capital humà i la humanitat de totes les persones implicades, per molt que soni a tòpic. Això ha arribat més enllà de l’esfera professional, i no tant pel reconeixement, sinó per aquesta vocació que caracteritza els professionals sanitaris. L’he pogut viure des de dins. Hi ha molta gent silenciosa, que no ha dit res i que ha estat realment molt implicada, des de les mateixes direccions dels equipaments fins a moltes persones treballant moltes hores.

I a nivell personal, què has après?

A nivell de competències m’ha reforçat la capacitat de gestionar equips, i la idea que treballant en equip sempre s’arriba més lluny que treballant sol. Em quedo amb la meva aportació humil de formar part de l’engranatge, que ha ajudat perquè les persones puguin treballar en aquesta xarxa i aquests equips. Pel retorn que hem rebut, perquè la gent ha agraït la forma com hem treballat, amb el tarannà de la humanitat. El meu granet de sorra l’he pogut aportar, més que amb uns coneixements molt tècnics, amb una manera de fer molt humana, pròpia de la teràpia ocupacional.

On et veus d’aquí a un any?

Jo vull creure que podrem tornar a la normalitat. Com a societat vam ser incrèduls pensant que la pandèmia no arribaria aquí. Fins i tot quan la teníem a Itàlia no ens ho crèiem. Hem de reflexionar sobre models de vida i de consum, i sobre com són els equipaments on haurem d’envellir. Sento que ara estem en una fase de construir. Ha estat dur, perquè he passat molt de temps gestionant situacions molt dramàtiques i complicades, però és el moment de mirar el futur, construir i projectar. Em quedo amb això.