Enric Clos Sansalvador és graduat en Fisioteràpia per la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), de la promoció del 2010. Doctor en Medicina i Recerca Translacional, va cursar un màster de Fisioteràpia en l’Esport i Recuperació a l’Activitat Física i un màster en Investigació Translacional en Fisioteràpia, ambdós a les Escoles Universitàries Gimbernat. Vigatà, va començar a treballar com a fisioterapeuta a l’equip de futbol de l’OAR de Vic i en l’actualitat és un dels cinc fisioterapeutes esportius del primer equip del Girona. Conversem amb ell per recollir les seves impressions com a estudiant de grau a la UVic i la seva experiència com a fisioterapeuta esportiu
En quin moment i per què vas decidir estudiar Fisioteràpia?
Quan era petit, la meva passió era el futbol i l'esport, malgrat haver patit diverses lesions. En aquell moment, el fisioterapeuta del meu club, Jordi Valbuena, era qui em tractava i va esdevenir una font d'inspiració per a mi. Malgrat que jo només tenia deu anys, em va despertar l’interès pel món de la fisioteràpia esportiva i vaig decidir que en un futur volia ajudar altres joves futbolistes a evitar les lesions que jo havia patit. Així va néixer el meu interès per la fisioteràpia esportiva, que ha marcat l'inici d'un camí que m'ha portat fins aquí.
Creus que la feina de fisioterapeuta esportiu té la visibilitat que es mereix?
És complicat. Tot i els recursos que s’hi destinen, especialment per part de la Generalitat, la fisioteràpia esportiva per la via pública no està prou ben atesa. Les condicions òptimes per als treballadors i, per tant, els usuaris, sovint brillen per la seva absència. La fisioteràpia pública se centra principalment en la traumatologia i deixa la part esportiva pràcticament oblidada. Aquestes escassetats en l’àmbit públic fan que s'acabi recorrent als recursos privats, i és aquí on hi ha els centres més potents i els professionals més ben formats.
«Tot i els recursos que s’hi destinen, especialment per part de la Generalitat, la fisioteràpia per la via pública no està prou ben atesa»
Com recordes el teu pas per la UVic i què en valores més?
Destacaria la proximitat entre professors i alumnes. Hi havia un tracte molt personalitzat i proper, gairebé com en un institut. A més, tinc un bon record de les persones que vaig conèixer al grau. Érem un grup bastant gran a classe, però ens portàvem tots molt bé i, de fet, amb alguns encara mantinc el contacte.
Quin ha estat el teu camí dins del món fisioterapèutic esportiu?
A quart de carrera vaig començar com a fisioterapeuta esportiu al Juvenil A, de l'OAR Vic, donant suport al primer equip que competia a Segona Catalana. Un cop acabada la carrera, vaig tenir la possibilitat d’entrar a la Unió Esportiva de Vic i després de gairebé tres temporades ho vaig haver de deixar a mitja temporada per centrar-me en la tesi doctoral i altres responsabilitats.
I un cop iniciada la tesi doctoral?
Un cop completat el primer any de la tesi, vaig tornar al futbol, primerament, al Manlleu i, posteriorment, al Girona, amb el Juvenil A. Llavors va arribar la covid-19 i va interrompre la que era la meva segona temporada en aquest equip. Però quan es va poder reprendre la competició em vaig unir de nou al primer equip del Girona, que llavors era a Segona Divisió. Vam arribar al play-off d’ascens a Primera, però el vam perdre contra l’Elx, i amb la no-promoció vaig baixar al filial per coordinar la part mèdica del futbol base. Després d'una temporada al filial, se’m va presentar l'oportunitat de marxar als Emirats Àrabs. Va ser una experiència de contrastos i només m’hi vaig estar una temporada.
«El món de l’esport d’elit és molt volàtil i em va tocar experimentar com la vida pot canviar d’un dia per l’altre»
I llavors vas acabar tornant al Girona Futbol Club?
La veritat és que el món de l’esport d’elit és molt volàtil i em va tocar experimentar com la vida pot canviar d’un dia per l’altre. Tan bon punt vaig tornar dels Emirats Àrabs, vaig tenir l’oportunitat de reincorporar-me al Girona, al primer equip, i així ha estat fins ara.
Quines són les aptituds essencials necessàries per convertir-se en el fisioterapeuta d’un equip de primera divisió?
Cal centrar-se en el que depèn de tu, com la teva actitud i el teu treball. La clau és mostrar una bona actitud dia rere dia, entendre el món del futbol, i ser humil i constant. Així ho exigeix l’esport d’elit.
I les principals dificultats de ser el fisioterapeuta d'aquest equip?
En el món de l’esport d’elit, l’exigència és moltes vegades autoimposada. Però, el Girona és un equip amb molt bona organització, un grup de treball que està ben format i és molt humà. Les situacions s’hi resolen amb diàleg i complementant-nos els uns amb els altres. En l’equip del Girona costa poc treballar-hi, hi ha bons líders i les coses funcionen bé.
El fet d'estar en contacte constant amb els jugadors del primer equip del Girona et deu permetre adoptar una rutina conjunta amb ells... Quina és?
Tenim un vestuari amb jugadors de molts països, cosa que implica diferents maneres de fer, i personalitats i perfils diversos. És essencial comprendre les necessitats individuals de cada jugador, tenint en compte el seu context cultural, idioma i altres factors. Tot i que els inicis van ser una mica difícils, amb el temps s’ha establert una bona comprensió mútua i es gestionen els casos individualment, de la millor manera.
«El millor record que guardo, sense cap mena de dubte, és el meu retorn al Girona l'any passat»
Què és el que més destacaries de la teva trajectòria professional com a membre de la plantilla del Girona?
El que més em va sorprendre el primer cop que vaig arribar al Girona va ser la predisposició que té tothom, dins l’equip, d’ajudar els companys. Hi ha una cohesió sincera i de veritat. En un món amb molts egos, és complicat trobar aquesta qualitat humana en un equip de treball. A mi, des del primer moment em van acollir molt bé i sempre m’hi he sentit com a casa.
Si haguessis de donar algun consell als estudiants del grau seria...
Que tinguin clara la direcció que volen prendre dins de la fisioteràpia, ja que hi ha diverses especialitats. És important escollir el teu propi camí i formar-te en l’àmbit de la fisioteràpia que t’agrada. També els diria que l’actitud que es té en la vida diària és rellevant perquè, més enllà dels coneixements tècnics, tenir una actitud positiva i empàtica amb els pacients és un requisit essencial per ser un bon professional.
Hi ha alguna anècdota laboral que t’hagi marcat o que recordis amb especial afecte?
El millor record que guardo, sense cap mena de dubte, és el meu retorn al Girona l'any passat. Tornar a formar part d'aquest gran equip humà ha estat una de les experiències laborals que m'ha fet més feliç.